el Jan, llum
Estic segura que hi ha persones que són a les nostres vides per recordar-nos que bonic és viure. El Jan, apareix en molts d'aquests dies, en que necessites recordar que hi ha dies en que també és bonic.
Ahir va ser un dia de preparació física i emocional per el proper viatge que faré. No aniré molt lluny, només 64 km, però els faré caminant. El viatge serà Santa Coloma de Queralt - Montserrat. Diu el meu pare que no podré fer-ho... però crec que és tan sols una manera de dir-me que si que puc. Perquè tot sovint, quan ell diu que no puc fer una cosa, lluito amb totes les meves forces per fer-les realitat.
Doncs ahir al matí vam començar a caminar, i al cap d'una estona molt curta, es va posar a ploure d'una manera en què només uns bojos podrien aguantar hores caminant. No vam parar immediatament, i vam seguir caminant fins a Bellprat, ja que la pluja va impedir que poguéssim avançar més. D'haver-ho sapigut, el fet de que acabés sortit el sol, potser si que hauriem continuat caminant. Però al veure els trons i els llampecs, va ser molt més segur posar-se sota cobert. La Montse i el meu pare em van acompanyar en aquesta aventura, on vaig sentir-me astronauta, i fada d'un bosc encantat. Gràcies per caminar al meu costat!
Vaig dormir, tenia els peus glaçats, i tinc por de posar-me malalta. Fa dies que no em passa i em sembla una mica estrany. Però bé, una mica de repòs va fer el fet.
La música em carrega d'energia, i assajar amb el Cor Vint-i-u és una recompensa enorme cada dissabte que hi sóc. A vegades sento com els ulls s'entelen d'emoció, i penso, un dia d'aquests em posaré a plorar en mig de tot això, i tothom em mirarà raro... encara més... ;) gràcies per ser alegria! :)
I després... camins que no eren nous, però a les fosques tot sembla una altre cosa. Vaig caminar sota la pluja per camins a la nit, amb tots els que eren a prop, i després vaig caminar sota el cel estrellat de primavera. I em vaig imaginar a mi mateixa, la setmana que ve fent el mateix. Caminant, pensant, i sentint que aquest camí que vaig recorrent cada dia, em portarà a un destí, on el millor serà mirar enrere.
Bon camí! :)
Feia dies que no escrivia i ja gairebé sentia que no recordava ser una mica poeta... espero tornar aviat a treure de dins pensaments que vull que quedin en aquest mar virtual... per si algú, algun dia els necessita.
Una abraçada.
Marta
caminant sota la pluja, amb un somriure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada