Feia mil anys que no actualitzava el blog d'una manera conscient com aquesta. Avui és l'últim dia de la meva estada a Vic. El cor se'm comença a posar tou, i a sentir aquella nostàlgia tant típica de la meva vida. La de saber que un moment és a punt d'acabar, i que un altre n'està a punt de començar.
Durant 3 setmanes de la meva vida he compartit amb uns desconeguts que amb un obrir i tancar d'ulls s'han convertit en part de la meva família, aquella que m'acull i obre les portes de casa seva després d'un llarg viatge. D'aquelles famílies que sempre tinc la sort de poder conèixer. He crescut en veure el dia a dia d'una família amb nens petits. Ha sigut una aventura estupenda, i mai podré agraïr del tot a la Família que m'ha acollit, al Miquel, la Marta, l' Alina i la Nora tot el que han fet per mi. M'han donat molt més que una teulada on aixoplugar-me, o un plat de menjar calent, m'han donat amor i em sento tant especial que em comencen a brillar els ulls només de pensar-ho. Avui mentre celebravem tots els nostres aniversaris, un polyaniversary, bufant el pastís deliciós de Garrofes, he sentit aquell amor que es invisible però que es pot veure, potser eren les Espelmes, i potser per això ens hem quedat en moments de silenci bonics. Com m'ho faig per sobreviure a tants adéus? Crec que totes aquestes persones boniques que passen per la meva vida sempre hi tenen cabuda dins del meu cor, i mai és un Adéu per sempre. MAI DELS MAIS ALINA :) SEMPRE HI HA UN TROS DEL MEU COR QUE SERÀ PER TOTS VOSALTRES!
Durant aquestes gairebé 4 setmanes que fa que volto per Catalunya, no només ha passat això, han passat tantes coses boniques que segurament nombrar-les totes no seria possible. Només volia dir-vos que aquest cop anar cap als Estats Units es farà més difícil que mai... I que me'n alegro de tenir aquest sentiment. Als que formeu part d'aquestes aventures, i les que estan per venir durant aquesta estada, moltes gràcies per ser a prop ni que a vegades estigui tant lluny físicament.
Mil petons!
